Vés al contingut

Reagrupament Nacional

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Per a altres significats, vegeu «Front Nacional».
Infotaula d'organitzacióReagrupament Nacional
(fr) Rassemblement national Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nom curtRN Modifica el valor a Wikidata
Tipuspartit polític Modifica el valor a Wikidata
Indústriaaltres organitzacions de membres de voluntaris Modifica el valor a Wikidata
Ideologia políticaPopulisme de dretes, nacionalisme
Alineació políticadreta a ultradreta
Forma jurídicaassociació declarada Modifica el valor a Wikidata
Història
ReemplaçaFront Nacional
Creació1972
FundadorJean-Marie Le Pen Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Membre deAliança Europea per la Llibertat
Rassemblement Bleu Marine
Partit Identitat i Democràcia Modifica el valor a Wikidata
Membres85.000 (2016) Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
PresidènciaJordan Bardella (2022–) Modifica el valor a Wikidata
Afiliació europeaID Party
Grup al Parlament EuropeuID
Diputats
88 / 577
Eurodiputats
30 / 81
Denominació anterior
Front national (1972–2018)
Rassemblement national (2018–) Modifica el valor a Wikidata
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata
Lloc webrassemblementnational.fr Modifica el valor a Wikidata
Facebook: RassemblementNational Twitter (X): RNational_off Instagram: rassemblementnational_fr Telegram: rassemblementnational Youtube: UCeWMp4Frgyv275gSnWNYoZQ Flickr: frontnational Modifica el valor a Wikidata

Reagrupament Nacional (en francès, Rassemblement National; abreujat com a RN), fins al 2018 anomenat Front Nacional (en francès, Front National; FN), és un partit polític francès nacionalista xenòfob,[1] econòmicament proteccionista i socialment conservador. Reagrupament Nacional s'ha consolidat des de 2019 com la segona força de França[2] després de la Unió per a un Moviment Popular (UMP) després de ser uns anys la tercera força darrere el Partit Socialista (PS).[3][4]

El partit es va fundar el 1972 i buscava unificar una varietat de moviments nacionalistes francesos de l'època. El 1973 el partit va crear el seu propi moviment juvenil, el Front Nacional de la Joventut (FNJ). Jean-Marie Le Pen va ser el primer líder i el centre indiscutible del partit des del seu naixement fins a la dimissió de 2011. Mentre que el partit va presentar-se com una força marginal durant els seus primers deu anys, des de 1984 ha estat la principal força del nacionalisme francès de dretes.[5] A les eleccions presidencials de 2002, per primera vegada a França, un candidat ultradretà va passar a la segona volta, després que Le Pen vencés el candidat socialista a la primera volta. Tanmateix, a la segona, Le Pen va quedar en un distant segon lloc, lluny de Jacques Chirac. A causa del sistema electoral francès, la representació en escons del partit ha estat limitada, malgrat la seva important quota de vots.[6] L'actual líder del partit és Marine Le Pen, que va prendre el relleu del seu pare el 2011.

Els seus principis ideològics actuals inclouen el proteccionisme, un enfocament de tolerància zero als problemes d'ordre públic, i l'oposició a la immigració. Des de la dècada de 1990, la seva postura sobre la Unió Europea ha esdevingut cada vegada més euroescèptica. La seva oposició a la immigració se centra particularment en la immigració no-europea, i està a favor de la deportació d'immigrants il·legals, criminals i aturats, encara que actualment la seva posició ideològica és més moderada que la del seu punt més radical de la dècada de 1990.

Context polític i social[modifica]

L'FN neix d'una tradició d'extrema dreta francesa que es remunta a la Revolució Francesa de 1789;[7] el partit rebutja tant la revolució com el seu llegat.[8][9] Un dels primers precedents del partit polític va ser l'Action Française, fundada el 1898, i els seus descendents de la Restauration Nationale,[10] un grup promonàrquic que dona suport a la reivindicació del comte de París al tron de França.[11] Més recentment, el partit va atreure el poujadisme de la dècada de 1950, iniciat com a moviment antiimpostos i sense relacions amb l'extrema dreta, si bé tenia diputats «protonacionalistes» com Jean-Marie Le Pen.[12] Un altre conflicte que forma part del rerefons de la formació política va ser la guerra d'Algèria (molts frontistes, inclòs Le Pen, van participar directament en la guerra) i la consternació de l'extrema dreta per la decisió del president francès Charles de Gaulle d'abandonar la seva promesa de conservar l'Algèria francesa.[13] En les Eleccions presidencials de 1965, Le Pen va intentar consolidar sense èxit el vot de la ultradreta al voltant del seu candidat a la presidència Jean-Louis Tixier-Vignancour.[14] A la darreria de la dècada dels anys 1960 i principi dels setanta l'extrema dreta francesa era representada principalment per petits moviments com Occident, Groupe Union Défense (GUD) i el Nouveau Ordre (NO).[15]

Història[modifica]

Primers anys (1972 – 1981)[modifica]

Encara que Nouveau Ordre (NO) havia competit en algunes eleccions locals des de 1970, en el seu segon congrés del juny de 1972 va decidir crear un nou partit polític per disputar les Eleccions legislatives franceses de 1973.[16][17] El partit va néixer formalment el 5 d'octubre de 1972, sota el nom de Front Nacional per a la Unitat Francesa (Front national pour l'unité française), o Front Nacional.[18] NO va bastir el nou partit seguint el model del Moviment Social Italià (MSI), més estable, que en aquell moment pretenia establir una àmplia coalició de la dreta italiana. L'FN va adaptar a la versió francesa el logotip tricolor de l'MSI.[19][20][21] El partit francès volia unir les diverses corrents de l'extrema dreta francesa, i inicialment va reunir el grup nacionalista de Le Pen, el Partit de la Unitat Francesa de Roger Holeindre, el moviment Justícia i Llibertat de Georges Bidault, expoujadistes, veterans de la guerra d'Algèria i alguns monàrquics, entre d'altres.[18][22] Le Pen va ser escollit per ser el primer president del partit, ja que hom considera que no estava contaminat per la imatge pública activista de l'ON i era una figura relativament moderada de la ultradreta.[23][24]

Tot i haver estat format expressament per a les eleccions legislatives de 1973, els comicis es van convertir en un desastre pel partit amb un mer 0,5% dels vots nacionals; Le Pen va obtenir 5% en la seva circumscripció de París.[25] La retòrica utilitzada en la campanya va ressaltar els vells temes de l'extrema dreta i va ser en gran part poc motivador per a l'electorat del moment.[26] Altrament, el seu programa electoral va ser relativament moderat en aquell moment, poc diferenciat del de la dreta convencional.[27] Le Pen va demanar la «fusió total» dels corrents del partit, i va desaconsellar l'activisme dur.[28] Els elements més radicals de l'ON no es van donar per alertats i van tornar a l'activisme resistent, fet que els va comportar l'expulsió el mateix any.[29][30] Le Pen aviat es va convertir en el líder indiscutible del partit,[31] encara que això li va costar l'abandonament de molts líders i gran part de la seva base militant.[29]

En les eleccions presidencials de 1974, Le Pen no va poder trobar un tema que aconseguís mobilitzar el seu electorat.[32] Molts dels seus grans temes, com l'anticomunisme, eren compartits per la majoria de la dreta dominant.[33] Altres temes que va utilitzar l'FN van ser crides a augmentar la taxa de natalitat francesa, la reducció de la immigració (encara que aquest assumpte es va minimitzar), l'establiment d'un exèrcit professional, la derogació dels Acords d'Évian, i el sorgiment d'un «renaixement francès i europeu».[34][35] Tot i ser l'únic candidat nacionalista, no va aconseguir obtenir el suport de la totalitat de l'extrema dreta, a causa que diversos grups es van unir a altres candidats o van cridar a l'abstenció.[34] La campanya encara va perdre més suports quan la Lliga Comunista Revolucionària va publicar una denúncia sobre la presumpta participació de Le Pen en la tortura durant la seva estada a Algèria.[34] En les seves primeres eleccions presidencials, Le Pen va obtenir només el 0,8% dels vots.[34]

Rivalitat FN–PFN[modifica]

Després de les eleccions de 1974, l'FN va ser eclipsat per l'aparició del Partit de les Forces Noves (PFN), fundat per dissidents de l'FN (en gran part de l'EN).[36][37] La seva competència mútua va afeblir els dos partits al llarg de la dècada de 1970.[36] Alhora, l'FN va guanyar diversos nous grups de simpatitzants, entre els quals François Duprat i els seus «nacionalistes revolucionaris», Jean-Pierre Stirbois i els seus «solidaristes», la Nouvelle Droite, i Bernard Anthony.[38] Amb la mort de Duprat per un atac amb bomba, els «nacionalistes revolucionaris» van abandonar el partit, mentre que Stirbois es va convertir en el número dos de Jean-Marie Le Pen després que els seus «solidaristes» haguessin abandonat la tendència neofeixista de la direcció del partit.[39] El conjunt de l'extrema dreta va obtenir resultats marginals a les eleccions legislatives franceses de 1978, si bé el PFN estava millor posicionat.[40][41] En les primeres eleccions al Parlament Europeu de 1979, el PFN va formar part de l'intent de construir una aliança dels partits d'ultradreta, però finalment va ser l'únic dels dos partits que va participar en les eleccions.[42] El PFN va concórrer-hi amb Jean-Louis Tixier-Vignancour com al seu candidat principal, mentre que Le Pen va demanar l'abstenció.[43]

Per a les eleccions presidencials de 1981, tant Le Pen i com Pascal Gauchon del PFN van anunciar les seves intencions de córrer-hi.[43] No obstant això, l'augment de suports polítics necessaris per presentar-se als comicis va incapacitar Le Pen i Gauchon a concorre-hi —el 1976 el nombre de suports per part de polítics electes necessaris es va multiplicar per cinc i el nombre dels departaments, triplicar.[43] François Mitterrand, del Partit Socialista (PS), va guanyar les eleccions i l'esquerra va arribar al poder per primera vegada a la Cinquena República. Llavors, Mitterrand va dissoldre l'Assemblea Nacional per convocar a unes eleccions legislatives avançades,[44] guanyades per majoria absoluta pel PS.[45] Aquesta «presa de possessió socialista» va portar a una radicalització dels votants de centredreta, anticomunistes i antisocialistes.[46] Amb només tres setmanes per preparar la seva campanya, l'FN va participar en les eleccions amb un nombre limitat de candidats i va guanyar amb prou feines un 0,2% dels vots.[33] Els resultats del PFN van ser encara pitjors, i aquestes eleccions van marcar la fi efectiva de la competència del Front Nacional.[33]

Consolidació[modifica]

Entre 1989 i 1993, Marie-France Stirbois va ser l'única electa del partit a l'Assemblea Nacional, per una de les circumscripcions d'Eure i Loir. A la dècada de 1990, el Front Nacional va ocupar un lloc cada cop més important en la vida política francesa. Les seves campanyes se centren a denunciar la corrupció que afecta els principals partits francesos com el Partit Socialista (PS) o el Reagrupament per la República (RPR) dirigint-se als decebuts amb els partits que van governar dècades anteriors.

Les eleccions municipals de 1995 van donar al Front Nacional els seus primers alcaldes a diverses grans ciutats de Provença-Alps-Costa Blava: a Marinhana, amb Daniel Simonpieri, a Aurenja, amb Jacques Bompard, i a Toló, amb Jean-Marie Le Chevallier. Aquesta progressió del frontisme municipal va ser seguida, el febrer de 1997 en unes eleccions parcials, de Catherine Mégret a Vitròla, una victòria que marca la progressió, dins de l'FN, del seu marit Bruno Mégret, aleshores número dos del partit.[47]

L'escissió del 1998, un fre al progrés del partit[modifica]

Condemnat el 1998 a dos anys d'inhabilitació per haver agredit la candidata socialista Annette Peulvast-Bergeal, Jean-Marie Le Pen no va poder presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu de 1999 i va confiar la direcció de la llista del partit a la seva dona, Jany Le Pen i no a Bruno Mégret, que escindeix el Moviment Nacional Republicà, que inicialment va obtenir un cert ressò a ciutats com Marsella, Roubaix, Le Havre, Romainville, Poissy, Asnières, Noisy le Grand i Sartrouville però a les eleccions legislatives de 2007 ni tan sols va arribar a l'1% dels vots

Míting de 2007 del Front Nacional en homenatge a Joana d'Arc

Després d'una reunió de la mesa política de l'FN, el 12 d’abril de 2010, Jean-Marie Le Pen anuncià que deixaria les seves funcions de cara al proper congrés, i la seva filla Marine Le Pen es presentà contra Bruno Gollnisch. El congrés del partit, organitzat a Tours el 15 i 16 de gener de 2011, va elegir Marine Le Pen com a nova presidència del partit amb el 67,65% dels vots dels militants.[48]

Marine Le Pen (2011-2022)[modifica]

El 23 de febrer de 2014 va obtenir en la primera volta de les eleccions municipals franceses de 2014 els millors resultats de la seva història.[49] El Front Nacional va obtenir un 7% dels vots i va obtenir l'alcaldia de Hénin-Beaumont (Nord – Pas de Calais), amb un 50,26% dels vots.[49] «Arribar en primer lloc en un nombre tan important de ciutats grans és la prova que el FN s'implanta de manera permanent», va interpretar Marine Le Pen.[49]

El 25 de maig del 2014, el Front Nacional va guanyar les eleccions europees a França.[50][51] El partit de Marine Le Pen va aconseguir el 25% dels vots al seu país.[52] A la Catalunya Nord va obtenir els mateixos resultats, guanyant per tant també les eleccions allí.[53] A les eleccions municipals de 2020 el partit aconsegueix l'alcaldia de Perpinyà per a Louis Aliot, la primera i única d'una ciutat de més de 100.000 habitants.[54]

Jordan Bardella (2022-)[modifica]

Jordan Bardella en 2022

En el XVIII congrés del Reagrupament Nacional en novembre de 2022, el vicepresident primer del partit, Jordan Bardella, es va convertir en el líder del partit succeint Marine Le Pen aconseguint el 85% de suport dels membres del partit, davant del 15% que va tenir Louis Aliot, l'alcalde de Perpinyà.[55] El partit va arribar als 100.000 militants en 2024.[56]

En 2024 Bardella va tornar a ser el principal candidat de Reagrupament Nacional en les eleccions al Parlament Europeu.[57] L'ascens del partit a les eleccions al Parlament Europeu de 2024, en les que el Reagrupament Nacional va ser la llista més votada va provocar que el President Emmanuel Macron dissolgués l'Assemblea Nacional convocant eleccions legislatives anticipades,[58] en les què el partit va aconseguir la victòria a la primera volta,[59] i aconseguint la primera posició en vots però la tercera en escons al final de la segona volta.[60]

Resultats electorals[modifica]

Assemblea nacional[modifica]

Eleccions legislatives franceses
Any Lider 1a volta % 2a volta % Escons +/– Govern
1973 Jean-Marie Le Pen 108,616 0.5% — —
0 / 491
 = Extraparlamentari
1978 82,743 0.3% — —
0 / 491
 = Extraparlamentari
1981 44,414 0.2% — —
0 / 491
 = Extraparlamentari
1986 2,703,442 9.6% — —
35 / 573
Augment 35
 Oposició
1988 2,359,528 9.6% — —
1 / 577
Disminució 34
 Oposició
1993 3,155,702 12.7% 1,168,143 5.8%
0 / 577
Disminució 1
 Extraparlamentari
1997 3,791,063
14,9 / 100
 1,435,186
5,7 / 100
1 / 577
Augment 1
 Oposició
2002 2,873,390
11,1 / 100
 393,205
1,9 / 100
0 / 577
Disminució 1
 Extraparlamentari
2007 1,116,136
4,3 / 100
 17,107
0,1 / 100
0 / 577
 = Extraparlamentari
2012 Marine Le Pen 3,528,373
13,6 / 100
 842,684
3,7 / 100
2 / 577
Augment 2
 Oposició
2017 2,990,454
13,2 / 100
 1,590,858
8,8 / 100
8 / 577
Augment 6
 Oposició
2022 4,248,626
18,7 / 100
 3,589,465
17,3 / 100
89 / 577
Augment 81
 Oposició
2024 Jordan Bardella 10,647,914
33,2 / 100
 10,110,079
37,01 / 100
142 / 577
Augment 53
 Per determinar

Parlament Europeu[modifica]

Parlament Europeu
Any Lider Grup europeu Vots % Escons +/– Pos.
1984 Jean-Marie Le Pen DR 2,210,334 11.0%
10 / 81
 Augment 10 4t
1989 2,129,668 11.7%
10 / 81
 =
1994 No inscrits 2,050,086 10.5%
11 / 87
 Augment 1 5è
1999 TGI 1,005,113 5.7%
5 / 87
 Disminució 6 8è
2004 No inscrits 1,684,792 9.8%
7 / 78
 Augment 2 4t
2009 EURONAT 1,091,691 6.3%
3 / 74
 Disminució 4 6è
2014 Marine Le Pen EAF 4,712,461 24.9%
24 / 74
 Augment 21  1r 
2019 Jordan Bardella ID 5,286,939 23.3%
23 / 79
 Disminució 1

Direcció[modifica]

Líders[modifica]

Vicepresidents[modifica]

El partit ha tingut cinc vicepresidents des del 12 de juliol 2012 (tres anteriorment).[61]

Secretaris generals[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Une candidate FN rend sa carte en dénonçant le racisme de son parti» (en francès). Le Monde, 05-11-2013.
  2. ↑ «L’extrema dreta de Reagrupament Nacional arrasa a França i treu més vots que Macron i els socialistes junts». La República, https://www.larepublica.cat/minut-a-minut/lextrema-dreta-de-reagrupament-nacional-arrasa-a-franca-i-treu-mes-vots-que-macron-i-els-socialistes-junts/.+[Consulta: 25 juny 2024].
  3. ↑ Shields, 2007, p. 247, 264, 297 i 301.
  4. ↑ DeClair, 1999, p. 6 i 104.
  5. ↑ Shields, 2007, p. 229.
  6. ↑ DeClair, 1999, p. 46, 56 i 71.
  7. ↑ Hauss, Charles. Comparative Politics: Domestic Responses to Global Challenges. Cengage Learning, 2010, p. 116. ISBN 978-0-495-83321-5. 
  8. ↑ Davies, Peter. The National Front in France: Ideology, Discourse and Power. Routledge, 2002, p. 34–35. ISBN 978-0-203-00682-5. 
  9. ↑ Zúquete, José Pedro. Missionary politics in contemporary Europe. Syracuse University Press, 2007, p. 35. ISBN 978-0-8156-3149-1. 
  10. ↑ DeClair, 1999, p. 13 – 17.
  11. ↑ Day, Alan John. Political parties of the world. University of Michigan, 2002, p. 193. ISBN 978-0-9536278-7-5. 
  12. ↑ DeClair, 1999, p. 20 – 21.
  13. ↑ DeClair, 1999, p. 21 – 24.
  14. ↑ DeClair, 1999, p. 25 – 27.
  15. ↑ DeClair, 1999, p. 27 – 31.
  16. ↑ Shields, 2007, p. 163 – 164.
  17. ↑ DeClair, 1999, p. 36 – 37.
  18. ↑ 18,0 18,1 Shields, 2007, p. 169.
  19. ↑ Shields, 2007, p. 159, 169.
  20. ↑ DeClair, 1999, p. 31, 36 – 37.
  21. ↑ Kitschelt i McGann, 1997, p. 94.
  22. ↑ DeClair, 1999, p. 13.
  23. ↑ DeClair, 1999, p. 38 – 39.
  24. ↑ Shields, 2007, p. 170.
  25. ↑ Shields, 2007, p. 171.
  26. ↑ DeClair, 1999, p. 39.
  27. ↑ Shields, 2007, p. 173 – 174.
  28. ↑ Shields, 2007, p. 174 – 175.
  29. ↑ 29,0 29,1 Shields, 2007, p. 175.
  30. ↑ DeClair, 1999, p. 39 – 40.
  31. ↑ DeClair, 1999, p. 40.
  32. ↑ Shields, 2007, p. 176 – 177.
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 Shields, 2007, p. 183.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 34,3 Shields, 2007, p. 177.
  35. ↑ Shields, 2007, p. 185.
  36. ↑ 36,0 36,1 DeClair, 1999, p. 41.
  37. ↑ Shields, 2007, p. 178 – 179.
  38. ↑ Shields, 2007, p. 180 – 184.
  39. ↑ Shields, 2007, p. 181, 184.
  40. ↑ Shields, 2007, p. 179 – 180, 185 – 187.
  41. ↑ DeClair, 1999, p. 43.
  42. ↑ Shields, 2007, p. 181 – 182.
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 Shields, 2007, p. 182.
  44. ↑ Shields, 2007, p. 182, 198.
  45. ↑ Shields, 2007, p. 182 – 183.
  46. ↑ White, John Kenneth. Political parties and the collapse of the old orders. SUNY, 1998, p. 38. ISBN 978-0-7914-4067-4. 
  47. ↑ Le Bohec, Jacques. L'implication des journalistes dans le phénomène Le Pen (en francès). L'Harmattan, 2004, p. 112. 
  48. ↑ Jiménez Barca, Antonio. «Marine Le Pen lanza el Frente Nacional "a la conquista del poder"» (en castellà). El Pais, 17-01-2011. [Consulta: 2 juliol 2024].
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 Riera Sanfeliu, Carme «Resultat històric del Front Nacional a França». Ara, 24-03-2014, pp. 10 – 11.
  50. ↑ [enllaç sense format] http://www.vilaweb.cat/acn/societat/4193616/20140525/front-nacional-marine-le-pen-guanya-eleccions-franca-enquestes-peu-durna.html Arxivat 2014-08-30 a Wayback Machine.
  51. ↑ [enllaç sense format] http://www.ara.cat/mon/Front-Nacional-franca-segons-sondeigs_0_1144685768.html
  52. ↑ [enllaç sense format] http://www.diaridetarragona.com/internacional/24054/el-front-nacional-guanya-les-europees-a-franca-amb-el-35-dels-vots Arxivat 2014-07-28 a Wayback Machine.
  53. ↑ [enllaç sense format] http://www.racocatala.cat/forums/fil/185840/front-national-obte-35-dels-vots-catalunya-nord
  54. ↑ «Perpinyà cau en mans de l'extrema dreta». Vilaweb, 28-06-2020. [Consulta: 29 juny 2020].
  55. ↑ «La ultraderechista Le Pen pasa el mando de su partido al joven Jordan Bardella» (en castellà). Publico, 05-11-2022. [Consulta: 30 maig 2024].
  56. ↑ «Le RN affirme avoir passé la barre des 100 000 adhérents» (en francès). France Info, 02-07-2024. [Consulta: 7 juliol 2024].
  57. ↑ «Primer ministro francés y líder de la extrema derecha cruzan señalamientos en debate sobre la UE» (en castellà). France 24, 23-05-2024. [Consulta: 28 maig 2024].
  58. ↑ «Macron convoca legislatives a França després de la victòria de Le Pen a les europees». Nació, 09-06-2024. [Consulta: 10 juny 2024].
  59. ↑ «L’ultradreta guanya la primera volta de les eleccions franceses». La Mañana, 01-07-2024. [Consulta: 2 juliol 2024].
  60. ↑ «Après la déception des législatives, Marine Le Pen juge que la victoire du RN "n'est que différée"» (en francès). France 24, 08-07-2024. [Consulta: 8 juliol 2024].
  61. ↑ (francès) «F. Philippot becomes a vice president of the FN». Le Figaro, 12-07-2012 [Consulta: 11 novembre 2013].
  62. ↑ (francès) «Alain Jamet : Functions in the party». Arxivat de l'original el 11 de novembre 2013. [Consulta: 11 novembre 2013].
  63. ↑ (francès) «Louis Aliot : Functions in the party». Arxivat de l'original el 10 de novembre 2013. [Consulta: 11 novembre 2013].
  64. ↑ (francès) «Marie-Christine Arnautu : Functions in the party». Arxivat de l'original el 14 d’octubre 2014. [Consulta: 11 novembre 2013].
  65. ↑ (francès) «Jean-François Jalkh : Functions in the party». Arxivat de l'original el 11 de novembre 2013. [Consulta: 11 novembre 2013].
  66. ↑ (francès) «Florian Philippot : Functions in the party». Arxivat de l'original el 11 de novembre 2013. [Consulta: 11 novembre 2013].
  67. ↑ (francès) «Steeve Briois : Functions in the party». Front National. Arxivat de l'original el 11 de novembre 2013. [Consulta: 11 novembre 2013].

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons Modifica el valor a Wikidata
Viquinotícies
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Reagrupament_Nacional&oldid=33677026»